EL PERQUÈ DE LES MIGRACIONS

 

   * Hom emigra perquè al lloc on hi és s'ha d'afrontar a problemes endèmics per poder tirar endavant (com ara quan el funcionament  defectuós  de bloc.cat, et fa difícil mantenir actualitzat amb la fluïdesa que voldries el teu bloc, i que la gent que et llegeix hi pugui accedir sense problemes)

   * En canvi, hom mira enfora i veu que és possible un altre món, on hi ha més suports per fer la teva feina, i per amillorar-la ( com ara allotjaments de blocs més àgils, sense desconnexions, amb més eines de suport…)

   * Això però, tot i que emigri, sempre segueix estimant el seu lloc d'origen, potser enyorant-lo de quan en quan, i fins i tot tornant-hi a temporades ( per això, ara que fa un any que vaig iniciar l'aventura d'aquest bloc i és l'hora d'assajar vents millors per a la meva barca, també cal dir gràcies bloc.cat, i de mantenir també la intenció de cercar la manera que aquesta vella nausica no mori del tot i jugue algun paper en la nova etapa, caldrà pensar-hi com…)

   * Per tot això vull informar a tots els meus visitants que ens canviem de piset i encoratjar-los a seguir llegint-me a http://nausicanova.blogspot.com  I, a tots aquells que heu fet l'honor d'incloure'm entre els vostres blocs recomanats, demanar-vos que hi renoveu el vostre enllaç amb nausica.

   * Moltes gràcies!  

[@more@]



3s comentaris

L’AUGUR

 

El millor profeta del futur és el passat.

                            Lord Byron

 

[@more@]



2s comentaris

JE ME SOUVIENS…

De com feia saltar les cinquetes

sobre la transparència del riu.

 

[@more@]



Comentaris tancats a JE ME SOUVIENS…

INICI D’ANY

bella és l’estrena,

com un crater creixent

o espasa trèmula

 

el toc estreny en nus

fins que clivella l’alba.

(Ateca, 1 de gener del 2008)

[@more@]

2s comentaris

HIVERN

 

 

llenç d'horabaixa

el traç dels estornells

signa l'hivern

 

 (Ateca, 2 de gener del2008)

[@more@]

1 comentari

L’ESPERANÇA

Sense l'esperança no trobaríem l'inesperat que es introbable i inaccessible.

                                                                Heràclit

 

[@more@]

4s comentaris

CÓRRER L’ANDOLA (a la llibreria Ambra)

 

  Ahir de matí vam anar a Gandia. Hi vaig més esporàdicament que no voldria, atesa l’estreta relació que hi ha entre les dues comarques, una de les raons principals pot ser  la dificultat de comunicació: és absolutament impresentable la situació d’absoluta indefensió a mans de l’autopista en què ens trobem les dues comarques, cal pagar si vols Moure’t amb una mínima agilitat, però el cas de Gandia és ja incomprensible: una ciutat d'uns 90.000 habitants, amb una vocació comercial i de centralitat cultural tan important i que no compta amb cap sortida d’autopista!, cosa que t’obliga vulguis o no, a fer una penosa travessa de pobles per poder finalment accedir-hi des del sud. L’única cosa realment interessant de tot això va ser comprovar estupefacte com el carrer major de la prostitució sembla haver-se traslladat al tram de general entre Oliva i el Molinell: veure-hi en un costat i a altre, a trams estudiadament regulars, totes aquelles dones-estàtues, encara que de vegades s’han arranjat una cadira de plàstic i s’hi estan com si prenguessin el sol, o regentessin una parada de taronges vora la carretera distribuïdes a trams regulars, com si guardessin cadascuna el propi territori…

   Com fem sovint, si tenim una mica de temps, després de realitzar la gestió que ens hi havia dut (i que en  aquest cas també tenia a veure amb la discriminació comunicativa que suportem: gestionar un bitllet a l’estació de trens, del tren que ens prometen cada any – infructuosament- que retornarà a la Marina Alta) vam visitar la Llibreria Ambra.

   La meua afecció als llibre és un goig tan més intens que potser ha esdevingut un vici, m’agrada demorar-me entre els prestatges i deixar-me seduir promíscuament per autors i títols, ataüllar, escorcollar i, quasi sempre, tornar a desar… Ambra és, al meu parer, una llibreria presque perfet”: té la dimensió justa, tot i tenir una oferta àmplia i ben triada permet l’acostament al llibre amb un solatge de calma, gairebé d’intimitat. Tota ella respira la dignitat que cal en una casa de llibres: la façana de casona elegant, l’interior diàfan,  l’ordre i el respecte amb que són exposats els llibres, el lloc preeminent que ha de tenir la llengua pròpia…

   I a dins, sempre enfeinada atenent l’abundant clientela, hi ha Pepa. Amb els ulls encara encesos de la mateixa passió pels llibres. Després d’haver-li fet algunes consultes breus, al fil de la recerca, finalment xerrem una mica, recordem aquella primera Ambra de la plaça del convent, a Dénia, de com té de bonica la llibreria, de la seva il·lusió que sembla intacta, de com es cada vegada més difícil viure a Dénia i venir a treballar a Gandia… Finalment, a més d’alguns llibres elegits curosament per a regalar, ens n’emportem també un bon grapat per a nosaltres: Flors a casa, amb que l’amiga Maria Josep Escriva ha guanyat enguany els Jocs Florals de Barcelona (només llegint la primera estrofa del primer poema ja saps que estàs davant d’un poemari memorable),  torne a comprar Elogi de l’ombra, de Junichirô Tanizaki (que un dia es va endur de casa una de les meves filles) i l’acompanyo d’un altre japonès imprescindible, La casa de les belles adoremides (una edició molt acurada del relat que va inspirar Memoria de mis putas tristes de Gabriel García Márquez), Marques de B.Atxaga i dos assaigs, La claredat d’Heràclit – la lectura il·luminadora dels Fragments heraclians feta per Josep Palau i Fabre i publicada perAcccent, una nova editorial – i un assaig gairebé imprescindible que ja feia temps que volia aconseguir, El erotismo de Georges Bataille.

   De tornada, les putes encara hi eren. Algunes cadires buides, mig tombades a la vora de la ruta, semblaven indicar que la seva tasca es trobava en una hora punta.

 

[@more@]

1 comentari

JE ME SOUVIENS…

De quan Vicent de Nanga cantava:

"la font de Murla, la font de Murla

és una font de collons…"

 

[@more@]

Comentaris tancats a JE ME SOUVIENS…

CONTE DE NADAL

  

  

  

   El dia que déu va decidir que era l’hora de venir al món per salvar la humanitat va pensar minuciosament totes i cadascuna de les gràcies que havia de reunir l’ésser humà que li faria de mare. Tot i que aquell cúmul d’excel·lències semblava impossible d’acomplir, les rigoroses perquisicions fetes per una munió d’àngels conclogueren que tal criatura existia: la dona era a punt de clivellar, s’anomenava M.

   El primer fou ormejar de seguida un complex aparat de paranys, d’escuts i de miratges per impedir, de totes totes, que una femella tan encisadora com aquella pogués perdre la puresa, cosa que hauria espatllat d’arrel tal decisió divinal. Però tampoc era prou que M fos verge en el moment d’acollir al seu ventre la llavor divina; calia a més que el gresol on niaria el fill de déu romangués per sempre en la més estricta virginitat.

   Hi feia falta, doncs, un nuvi mansoi i consentit que acompanyés M, com més aviat millor, a calçar la cuirassa del matrimoni, que havia de ser blanc, absolutament cast. No calgué escarrassar-se massa per concloure, sense cap mena de dubte, que la persona més idònia per aital  espòs no era altre que  J, aquell fuster dolç i delicat.

   Passaven els dies, i M va consentir a ser mare, tot i que no coneixia mascle, i J va acceptar de ser-ne el pare, tot i no haver estat el mascle; déu s’ho mirava tot, del cel estant, i se n’alegrava de veure que els seus designis s’acomplien a plena satisfacció. 

   Però, envanit  de saber-se posseïdor de la clau i segur que el pany romandria impol·lut, déu no feia ni cas dels senyals de plaer que, foraviant la seva gran prohibició, aflamaven la carn  dels amants, adelerats en la seva fusió sense fites, com dues verges.

[@more@]

1 comentari

L’HOME I EL VI

Amb la primera copa l'home beu vi, amb la segona el vi beu vi i amb la tercera el vi es beu l'home.

                                                        Proverbi japonés

[@more@]

1 comentari