MANIQUINS

           L’aparador de la cantonada, on els dos s’han estat acomiadant totes les vesprades en acabar la feina, presenta avui l’aspecte desolat que s’adiu amb un adéu definitiu..

L’amiga ha dit: mira!, assenyalant només amb un gest de mentó.  

L’amic ha contestat: sí!, semblen vius i expectants.

Enretirats en un cantó hi ha dos maniquins despullats i arrenglerats tan a prop que els pits d’un són a frec de l’esquena de l’altre. A Ell li han recordat la frisança i l’afluixament que li afuen i li ’endolceixen la sang sempre que traspassa el camp magnètic de l’amiga. A Ella li ha revingut l’enravenament ansiós que l’obre i la paralitza quan l’amic s’hi decanta massa i sembla que és inevitable la trabucança.

L’amic ha dit: mira, semblen aquells dits a punt de tocar-se que va pintar Michelangelo a la Capella Sixtina.

L’amiga ha contestat: sí, amb la mateixa impotència de no poder salvar l’escletxa que separa la carn mortal de la divinitat.  

 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.