L’aparador de la cantonada, on els dos s’han estat acomiadant totes les vesprades en acabar la feina, presenta avui l’aspecte desolat que s’adiu amb un adéu definitiu..
L’amiga ha dit: mira!, assenyalant només amb un gest de mentó.
L’amic ha contestat: sí!, semblen vius i expectants.
Enretirats en un cantó hi ha dos maniquins despullats i arrenglerats tan a prop que els pits d’un són a frec de l’esquena de l’altre. A Ell li han recordat la frisança i l’afluixament que li afuen i li ’endolceixen la sang sempre que traspassa el camp magnètic de l’amiga. A Ella li ha revingut l’enravenament ansiós que l’obre i la paralitza quan l’amic s’hi decanta massa i sembla que és inevitable la trabucança.
L’amic ha dit: mira, semblen aquells dits a punt de tocar-se que va pintar Michelangelo a la Capella Sixtina.
L’amiga ha contestat: sí, amb la mateixa impotència de no poder salvar l’escletxa que separa la carn mortal de la divinitat.
[@more@]
