El darrer vespre del nostre viatge a la Provença vam anar a sopar al restaurant que ens havia recomanat el patró de la casa d’hostes on ens allotjàvem. Una esvelta negra s’esperava enmig del vestíbul, somreia realçada pels talons i embotida en un vestit jaqueta. Per uns instants vaig creure que ens somreia. No, només somreia a la meva dona.
La negra va alleugerir-la hàbilment de l’abric d’entretemps que portava i el va desar en un penjador que hi havia a mà esquerra; després la va aconduir cap endins com si l’envolupés amb la flor del seu somriure carnívor i amb el seu francès acotonat. Jo vaig desembarassar-me del gec i em vaig apressar per anar-les al darrere. La negra portava la meva dona del ramal i ella s’hi deixava dur hipnòticament, com una cadernera.
Quan vam ser aposentats, la meva dona i jo ens vam mirar als ulls i vam esclatar a riure. La negra va tornar de seguida per requerir les nostres preferències gastronòmiques. Tot i què també prenia nota, amb professionalitat, de la meves comandes, s’hi veia que jo era un mur de trinquet. Les modulacions de veu eren només per a les orelles de la meva dona, les preferències de la mirada per al seu cossatge elegant, i la joia lluminosa per al seu rostre. Així va seguir, amb el parament dels primers plats, amb el tast i l’abocament periòdic del vi. La negra cada vegada m’ignorava més i adorava més la meva dona.
Mentre la negra anava i venia, nosaltres aprofitàvem per parlar-ne. El seu posat estrany ens tenia atrapats en una tèrbola suggestió. A la taula del costat, una nombrosa família de vinyaters semblava homenatjar el patriarca, que hi presidia amb to malaltís però ple de bonhomia. Els servia una jove francesa d’estil extremadament ortodox, que es mirava el comportament de la seva companya amb una barreja d’estupor i displicència. La meva dona i jo estàvem d’acord que l’envejava. Preferíem, de totes totes, la nostra negra androfòbica.
Abans de servir el plat principal, la negra va passar pel meu davant un estri fi i tallant ran de tovalló per arreplegar restes i molleriques, ho feu com si estigues encabida mirant el seu programa preferit de televisió però, en repetir-ho del costat de la meva dona el moviment de ventall esdevingué lent i voluptuós, a l’hora que es deixava caure endavant fins quasi cremar-li el muscle amb la burilla encesa dels seus pits.
Absorbits per la delicadesa de la menja, la invitació ens havia passat quasi inadvertida, però quan la negra la va repetir a pas més lent i sinuós ja hi veiérem la intenció clara; a la tercera es va aturar descaradament davant la meva dona per xuclar-li la mirada i obligar-la a resseguir el vaivé dels seus malucs fins que traspassés la porta de les toilettes. Ella va buscar ràpidament la resposta en els meus ulls, s’aixecà i va seguir-li decididament el passos.
Només jo m’enterbolia amb l’evidència clamorosa del pas del temps, fins que la dona major de la taula del costat es va adreçar al bany, es va aturar, atenta, ran de porta i se’n tornà al seient, sense escarafalls. Allà dins algú es badava i es badava deixant anar un esgarip esmorteït que m’era ben conegut. Primer va sortir la meva dona i després ho feu la negra i la comprensiva veïna va poder acomplir finalment les seves necessitats.
Vaig mirar la meva dona mentre es delia deixant que el foie, ja tebi, se li fongués en la boca. La potent erupció li havia espesseït la sang. La negra seguia present i la dansa trenada prosseguia amb un capteniment perfecte, com petits terratrèmols de retorn. Ja no hi calia l’exultació del joc, ara les seves carns ritmaven.
[@more@]
