A PROPÒSIT DE LES AIGÜES ESTRETES, DE JULIEN GRACQ

El nom de Julien Gracq m’ha dut el record de la lectura ja llunyana de La ribera de les Sirtes, en la magnífica traducció de Josep Maria Sala-Valldaura. Hi recupero aquella sensació de sentir-te atret hipnòticament per les aigües calmes i lluentes de l’artifici literari. I m’ha fet recordar també la integritat de compromís de Gracq amb l’escriptura creativa i el seu radical allunyament de les servituds del món literari, que el van dur fins a l’extrem  de refusar el premi Goncourt atorgat, precisament, a aquesta novel·la.

   Ara, Quaderns Crema ha publicat el relat breu Les aigües estretes (acompanyat de La migdiada al Flandes holandès), uns petits relats que de seguida em van interessar per la seva, previsible, qualitat literària.

   Efectivament, es tracta d’una prosa lenta i complexa, que obliga els lectors a sotmetre’ns-hi, a empetitir-nos per encabir-nos en el seu engolidor estret i retre’ns al ritme sinuós, ple de gorgs i revolts, talment el curt i embolicador trajecte que ens descriu l’escriptor, deixant-nos dur pel corrent de l’Evre, engolits per la llera estreta i lliscant d’aquella “petita vall dorment”,  que és la seva infantesa.

   És tracta d’un paisatge que,  tot i la seva dimensió petita i civilitzada, està farcit d’una forta càrrega evocadora, tel·lúrica, que se’ns mostra a través d’un discurs aprimat i descabdellat morosament, amb una gran capacitat de fer vibrar harmònics, trenant-hi amb un treball retòric minuciós, d’orfebreria, una subtil simfonia de colors, sons i sensacions, sobre l’entramat de pensaments, records i reflexions que van dibuixant un altre paisatge entrellaçat de referents literaris i culturals (Poe, De Quincey, Bachelard, Nerval, Balzac, Devaulx, els pintors paisatgistes xinesos de l’època Song, Ticià…).

   En definitiva, densitat poètica expressada en veu baixa, com una plaent confidència deixada anar sobre el mant del silenci. Un glop d’aigües poades del profund. Un goig

[@more@]

Tweet