En despertar-se va mussitar: quin somni més destrellatat!
No trobava cap sentit en aquell despropòsit d’adreçar-se a Griet – una alumna tan discreta i impersonal que, tot i la seva bona planta, havia arribat a considerar una mica fada – per oferir-li l’abric negre de la seva mare i demanar-li que no deixés de posar-se’l, que era per això que li’l donava…
Ja no va pensar-hi més fins que va entrar a classe i la va cercar d’enrampada, sotjant-la amb el desig indòmit d’entallar el jove cos assonat en la seva febre somnàmbula.
[@more@]
