(L'escriptora Maria Ibars)
A l'inici, Pilar i jo van viure un parell d’anys a Dénia. Amb tots els malgrats inevitables, els colors del goig omplien aquell pis tan elemental d’una exultació clara, d’estrena, d’una acollença càlida i harmoniosa que l’enrenou del pas del trenet, quasi a tocar, s’encarregava de puntejar rítmicament, com si volgués mantenir-nos conscients de la delícia de viure acarats l’un en l’altre, fent i refent el nostre cercle. A l’altre costat de les vies, com un tòtem benefactor, desplegava el Montgó la seva horitzontalitat satisfeta.
El dissabte passat vam tornar a desdejunar a la Gormand d’aquest barri denier vital i atrotinat, com fèiem sovint, en aquells temps, abans d’anar a la feina. Ara només hi anem esporàdicament, massa de tard en tard, però encara ens fa les mateixes bones sensacions. Només demanar i seure’ns, vam recordar un fet ben emotiu que ens va succeir la darrera vegada que vam estar-hi, ara fa uns mesos: el retrobament de la dona major amb qui, durant la nostra època deniera, coincidíem alguns dies a la setmana: quan nosaltres vam entrar ella ja hi era, asseguda en una tauleta – sola, com feia sempre. I ens va semblar que encara guardava el mateix posat mesurat i digne que tenia aleshores, aquella elegància primitiva, del poble, que ens la va fer tan entranyable.
I és que, des del primer dia que la vam conèixer, vam tenir la convicció que baixava ben de matí – després d’haver-se rentat a consciència, ben arreplegats els cabells grisos i mudada amb aquella roba discreta, que semblava sempre la mateixa – des d’alguna de les nombroses casetes que hi ha disseminades pel vessant del Montgó. Per això vam convenir a anomenar-la la dona dels campussos.
Durant aquells dos anys de reveure’ns i saludar-nos quasi diàriament es va establir entre nosaltres un corrent de cordialitat, tot i que mai no vam passar de creuar-nos d’una taula a l’altra unes quantes frases, en aparença, més convencionals que altra cosa,. El seu capteniment reservat no era obstacle perquè ens arribés la seva calidesa i, de part nostra, n’estàvem realment captivats de la seva senzillesa. Així que vam anar elaborant tota una història imaginària, al voltant d’aquella dona. D’entrada van decidir que s’assemblava molt a l’estimada escriptora Maria Ibars i això contribuïa a la nostra inclinació a atribuir-li totes les virtuts de la-dona-deniera-de-soca-rel: Perfecta matrona clàssica, la vèiem anant i tornant de esplèndida feracitat rural que regentava a fruir de l’escalf del cafè i del tràfec de les compres i les visites…, i a amarar-se de l’esperit liberal de la seva vella i oberta ciutat.
L’altre dia, quan vam tornar a veure-la després d’un llarg parèntesi, ja era asseguda en una tauleta del fons de la cafeteria i ens vam saludar només amb aquell lleu moviment de mà i de cap però, en alçar-se, es va dirigir cap a nosaltres, es va aturar a mitjan camí i ens va parlar amb la veu presa d'una emoció irrefrenable. Ens va dir, entretalladament, que l’havia colpida molt veure’ns perquè acabava de morir-se el seu home…, i s’havia sentit sempre molt identificada amb la parella que veia en nosaltres…, i que no es trobava ja bé de salut ni de ganes de viure… De sobte va callar, com aturada per un sentiment profund de dignitat personal, ens va beneir amb la mirada, i va marxar.
No n’hem parlat, però sé que Pilar va pensar el mateix que jo: Ja no la tornarem a veure.
[@more@]
