Temps d’esplet. Tomàs sembla instal·lat just en la glòria de migdia. Serè però vital, complex però depurat, ha anat teixint un rastre de poesia damunt el canemàs de la reflexió sobre el fet de la creació literària, capbusant-se com un peix en l’antiga dialèctica entre inspiració / expressió personal i assumpció del llegat literari; esmolant el seu estil a la vegada que incardinant-se en la pròpia tradició (unicitat d’actor i organicitat de poble). Llenguatge-cant personal i llengua-tresor heretada. Paraula viva, en definitiva: riu d’aigües sempre renovades: “només llavors, quan ja l’he apuntada, / blau sobre blanc, al paper, en un vers, / ha començat lliurement a volar”.
Traspassat aquest marc creatiu, el discurs es basteix sobre els pilars d’aquella tetralogia de mots i de símbols primordials: la terra (on arrelar-se), l’aigua (fragilitat i fecunditat), el foc ( destructiu i purificador), l’aire (de la renovació, que enlaira).
I el temps va prenyant el discurs amb seu escolament indefugible, i amb l’unt de la seua petja: jou de l’efímer – el sentiment de la pèrdua i la nostàlgia – i preny de la poeticitat – el mite i la memòria: “Una riquesa / que passa de llarg / el temps a l’aigua”.
Però hi resta encara l’esclat, la força prometeica de la poesia, com un parèntesi que atura el temps i obre la meravella, “un bon moment /conserva l’eternitat / d’un riu que fuig”. Un instant enjòlit, d’incògnit o misteri, de lliurament a les impressions sensorials i de la seua conscient depuració, “S’alcen banderes / onades de jessamí. / Hi ha déus encara”.
I, encara, la irònia del (dim)home fumador, rebel però tranquil, conreador d’una llibertat irreductible.
Tomàs sap que la vàlua de tota creació exigeix el ferment del llegat i la proclamació del camí personal. És única perquè és testimoni. En definitiva, quan deiem que Tomàs és modern i clàssic només volíem dir que és un poeta.
[@more@]
