LENT LABERINT

   Que lent el camí fins a la teva pell, tan llarg i estret com m’acomplies l’abraçada.

   Abans i tot. Quan sense el toc ja et sabia, com el lent batec de l’ocell acordant-se a l’ofrena. Quan paraves el parany, com un senyal de convit, com l’obaga  de l’escala, com l’ampit que cruixia.

   Ara mateix. Quan el toc d’amar sanglota, com el lent alçaprem del pinyol, com l’espasme del suplici. Quan la desclosa del lotus, com tremola l’espelma fervorosa .

   Després, també. Quan el toc del foc s’enyora, com el lent alè del brasquer després de l’incendi, com es retira dels peus l’onada. Quan els dits perfumats et recorden, com la petja intacta en un camí solitari.

   Demà, que és sempre. Quan el toc rebel s’enrami,  com el lent udol dels cràters, com el silenci de l’anguila. Quan la sang regloti a la ferida, com infanta la gata, com la mar s’arroenta a l’alba.

   Que lent el camí fins a la teva deu, tan dolç i altiu com et poaves la besada.

[@more@]

Tweet