L’HOME QUE REBROTAVA

   Una sensació de lleugeresa el va embolcallar des del primer con(t)acte amb la dona dels alts. I encara el va corprendre més la impressió que havia assolit el centreviu de la seua vida.

   Lluny d’esllanguir-se, aquells efectes van anar creixent a mesura que es lliuraven a l’òrbita amorosa. Tot i enlairar-se, se sentia com una pedra que s’enfonsa al bell mig del llac i alça un circumferència perfecta. Un voraviu  que s’eixamplava i anava esborronant l’aquietat espill d’aigua de la mateixa manera que li acaronava el cos i li estalonava la fantasia.

   Així, cada vegada que es fonien els cossos, s’abolia el temps Tot ho cobria aquell esclat que tenyia de porpra el demà i s’estenia sobre el passat per rescriure’n la versió definitiva.

   Va passar el temps i va venir un dia que les onades van tocar l’inici. Totes les cèl·lules de seu cos ja s’havien gestat al bressol pla(c)ent de la dona alada, i l’home va sentir que havia retornat al ventre primordial, que la mare era l’amada.

   I aleshores va adonar-se que només era un plaer que lliscava. Que si es deixava anar i s’hi amarava, podia mudar de pell, variar de sexe.

 

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.