CARN DE FALLA

És clar que podia passar desapercebut. I hom podria pensar que era això el que Ell desitjava. Tanmateix, qui us parla sap bé que només desitjava perllongar el caliu del amor violeta que se li havia esmunyit de les mans. Romania com un somnàmbul entre aquella gentada, sense que l’estrèpit de la festa aconseguís traspassar les parets emblanquinades que barraven el seu secret deshabitat. Avançava sobre el fil d’aram d’un adéu lent però implacable que, de tant de temps ja, apamava i apamava. I només sentia la gelor metàl·lica que li solcava els peus descalços com si els anés recorrent un raig de llum esbrinat del doll esgrogueït que projecten alguns fanals extraviats dels afores, d’una pal·lidesa desolada, embeguda de tristesa negra i calma.

La gent circulava amb exaltació, voltava la mola bigarrada de la falla, se n’admirava… Però Ell seguia capficat en la tasca impossible d’anar deixatant els grumolls d’una pena que es tornava més dilatada i més espessa, es recollia dins el temps silent d’acaronar la gata, romania presoner del record d’aquella fràgil transparència que, una primavera, va fecundar-li somnis. La remor de la festa anava creixent i la gent es capbussava amb ganes en aquell cataclisme de crits i de músiques que anunciava el ritual del foc, la celebració un any més del renovellament de la vida. Però a dins d’Ell només ressonava l’espectre d’aquell nom que havia esdevingut impronunciable, només una nota estranyament aprimada, dúctil i  lluminosa.

A la fi va arribar l’esclat de l’enroscada serp, i es va escampar per l’aire la fortor de pólvora que anuncia l’avidesa del foc. I mentre la gent es fonia en aquella espiral exultant, Ell s’ho mirava amb la indefensió d’un colom desconcertat per l’incendi del capvespre. Va intuir que l’horitzó li havia mostrat la darrera ratlla i va recordar el camí recorregut, totes les disfresses que havia hagut d’emprar per transitar aquella mancança tan sorda i implacable. Així que va tornar a ser gat, cec, equilibrista, vagabund, berber, talp de ciutat, nàufrag, déu, farer, presoner del silenci, ocell, mag, infant, vell, poeta, apatrida…, fins esdevenir ninot de falla.

Amb la primera llepada de la flama encara va creure que retornava en aquell fugaç amor violeta, que de nou il·luminava els plecs més amagats del seu somni.  I en aquest parèntesi obert al prodigi, la vida es va encabir completa: Tornava a ser el nen que mirava somrient, confiat…, i impensadament va abandonar la mà del pare, va abandonar la vella fotografia i va avançar cap a la nena que estatjava un estel a la negra cabellera. I Ella, que  s’aplicava amb concentrada seriositat a fer voltar un cèrcol amb els  àgils malucs, el va mirar amb ulls melats, va esbossar un somriure a la vegada reptador i compassiu i li va dir “oi que a tu t’agraden les coses difícils?!”

(Una primera versió d'aquest conte va ser publicada al llibret de falla

de la  Falla la Font. Pego, 1999)

 

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.