(foto Toni Catany)
Succeïa irremeiablement. Mentre anava pel pa de cada dia, li venia al pensament la imatge del forner enfeinat a la penombra tan calda de l’obrador.
Se l’imaginava abocant sobre la massa petits rajolins d’oli i fenyent de seguida amb una combinació perfecta d’energia i delicadesa. El veia empolsimant de tant en tant la pastada amb un pessic de farina per tornar de nou a l’oli i al ritme ondulant de grapejades…
El desfici li creixia, s’esponjava com si la seva carn fos feta d’aquella mateixa pasta untosa. I el cos esdevenia més i més trèmul, delejós que l’home acabés d’acariciar i masegar i l’obrís ja amb un tall precís de ganivet.
Sempre que podia ronsejava una mica, dissimuladament, guaitant l’aparador, anant i tornant-hi…, esperant que no hi hagués cap client a dins. Aleshores entrava a la fleca i la seva tebiesa li semblava l’alè de la boca del forn engolint tota la pasta ben arrodonida, motllejada. I s’embevia de l’estufament dels panous, del clivellament obscè que els feia tan atraients i oferents a la vegada…
Però sempre l’abandonaven les forces just en el darrer moment, i només aconseguia de dir, en el millor dels casos, “dóna’m la baguette més llarga i més cruixent que tingues” o fins i tot afegir, quan li’n quedava esma, “ah!, i posa’m també unes rosquilletes ben torrades. M’enganyen tan bé la fam!”
[@more@]
