Carme Miquel va nàixer a la Nucia (la Marina Baixa), però la seua infància va transcórrer en gran part a Gata (la Marina Alta) i —encara que resideix habitualment a la comarca de l’Horta— mai no ha trencat el seu vincle amb aquesta comarca.
La seua vida activa ha estat dedicada fonamentalment a l’ensenyament, en què ha desenvolupat un treball intens i sostingut dins els moviments de renovació pedagògica i com a membre del moviment cívic que constitueix la Federació Escola Valenciana.
La seua obra creativa abraça un ventall ampli que va de la novel·la a l’assaig i la divulgació i s’adreça tant al públic infantil i juvenil com a l’adult.
[@more@]
La mel i la fel suposa un pas qualitatiu que lliga amb algunes obres anteriors, en el sentit de desenvolupar i aprofundir un univers narratiu a partir de la realitat geogràfica, històrica i social de la comarca de la Marina Alta.
En aquesta novel·la, es tracta de literaturitzar la realitat social d’aquesta comarca, a cavall entre les darreries del segle XIX i els primers anys del segle XX, amb una acció localitzada preferentment a les poblacions que envolten el Montgó.
Els elements de l’espai , com els personatges, i fins i tot determinades accions, se’ns hi presenten sovint amb una forta càrrega simbòlica que aporta a la narració una atmosfera pròpia del realisme màgic que impregna tot el text amb un seguit de fets “prodigiosos” i una sensualitat vital i polimorfa.
Aquest simbolisme màgic serveix per potenciar la dialèctica dualista que dinamitza tot el relat: si a la base trobem l’enfrontament social ja esmentat, en l’àmbit simbòlic —i més essencial— el que hi ha és una lluita soterrada entre les “forces de la vida” i “les forces de la mort”, simbolitzades respectivament per la “religiositat popular”, panteista…, enfront de la “religió institucional”.
Paral·lelament a aquest binomi de forces vitals, discorre l’antítesi entre el “món de les dones”, carregat de complicitats i de solidaritat, i el “món dels homes”, l’espai del poder i la violència. Aquesta característica impregna tota la novel·la d’una perspectiva narrativa subtil i joiosa que inclouríem dins l’escriptura female (de femella, de dona), la darrera, més madura i autònoma fase de la literatura feta per dones, segons la coneguda divisió/evolució concretada per l’estudiosa de la literatura de dones Elaine Showalter.
D’altra banda, com passa amb tots els autors amb qui Carme Miquel comparteix el projecte de bastir l’univers literari de la Marina Alta, aquest objectiu comporta dotar d’una importància singular l’element popular, fins i tot “costumista” dins la novel·la.
Finalment, cal destacar alguns trets d’estil, relacionats tant amb els models narratius amb què s’emparenta la novel·la (realisme màgic, realisme social, literatura de dona, costumisme…) com amb l’estil personal de l’autora desenvolupat al llarg de la seua obra, especialment en la novel·la anterior, Aigua en cistella:
– Adopció de tècniques narratives pròpies de la literatura popular (rondalles, succeïts…), com ara els paral·lelismes i les repeticions de fets, carregades de sentit simbòlic (rituals…).
– Entramat de personatges populars, anònims, que arriben a constituir un autèntic personatge col·lectiu. Inclinació especial pel món marginal: pobres, vagabunds, esguerrats, bojos…
– Acció fronterera entre la realitat i la fantasia, fecundada per l’element “magicomeravellós”, que es relaciona amb la natura i amb la dona.
– Discurs penetrat per una atmosfera densament sensitiva: olors, sons, textures, sabors…
– Ús modèlic del lèxic i els recursos expressius de la llengua col·loquial, sobretot en la gran profusió de diàlegs.
(Per aprofundir-hi podeu veure les Propostes d'aprofitament de la lectura, que vaifg elaborar per a Tàndem Edicions)
