A PROPÒSIT DE “CASA DE MISERICÒRDIA”

   On hi ha vida, hi ha poesia. Però també hi ha poetes (i poemes) que són de, i  per a, la maduresa. Per això considero una sort haver accedit amb una certa profunditat  als poemes de Joan Margarit quan ja era  al meridià dels cinquanta anys, la mateixa fita, si fa no fa, a partir de la qual el poeta ha declarat que pot assumir sense problemes el que ha escrit com “la meva poesia”.[@more@]

   Es tracta, doncs, de poesia de la maduresa. I encara més, de trànsit cap a la vellesa i conformitat amb la vellesa. Un viatge que mena a la decepció, al pinyol del propi sofriment i la serena solitud inatacable, però també a l’acarament radical amb el jo, amb el present ja sense miratges. Un temps per a la humilitat i a la clemència,  per a l’assumpció de la sinceritat i l’autenticitat com a elements determinants de la veu poètica: “cantem el propi misteri”.

   He llegit Casa de Misericòrdia i m’ha semblat l’exemple més acabat de l’univers poètic que acabem d’esbossar: un poemari que commou sense concessions ni “sentimentalismes”, que fereix com un diamant mentre va abordant els temes nuclears de la vida, que són també els de la literatura.

   Hi trobarem la vellesa, freda i conformada – “ser vell és una mena de postguerra”- i  el camí descarnat i solitari que mena a l’acabament. Però enfront encara hi ressona l’eco de l’amor- passió – “Amor ve d’embranzida, /  de forçar i torturar. De cavalcar” -, sense accedir a cap conformitat confortable – “…perquè el sexe / fa la mateixa por quan et fas vell / que quan ets jove…” –,  projectant l’esguard luxuriós de l’ocàs sobre al palpit de la carn que s’enceta (“Retrat d’una nena”),  proclamant el desig encara, com el pinyol d’un préssec ja menjat  “però que encara escuro dins la boca / conservant la dolçor del teu amor", o l’amargor de l’amor ja  irrecuperable…

   Com també la ferida sagnant de la mort, – la presència de la filla, tan constant com inaprensible (“Rere la porta”, “Encontres”, “Veus d’infants”…). La impotència que copsem en la contraposició d'ell amb el seu pare, al poema “Tramvia”: “(El meu Pare) Tornava sempre i jo no sé tornar / on és la meva filla”.

   I al final, tres poemes-comiat (centrats en Barcelona, el propi interior del poeta, ressonant de cançons, i la mar des del port)  que vénen a refermar la funció que per al nostre poeta té la poesia: a la vegada punyent – “un bon poema / per bell que sigui ha de ser cruel” – i compassiva – “…La poesia és ara / l’última casa de misericòrdia”.

   Un  poemari imprescindible que, a més a més, s’acompanya d’un epíleg on Margarit acaba d’arredonir la interessant reflexió sobre la creació poètica que ja havia anat desgranant a Els primers freds i a Càlcul d’estructures.

Tweet