(foto H.Newton)
Només arribar, he vist un andregó estès damunt la tàpia del clos, solejant-se; i m’ha recordat aquella manera tan teva d’embeure’t la satisfacció. La bona veritat és que et rebolcaves en les teves victòries.
Com quan vas aconseguir fer-te amb l’Enric i que jo hi fes de testimoni. Ja ho crec que ho vas tramar! La teva habitació ben acarada al sofà-llit on jo havia de dormir aquella nit. Jo amb el cos ple de desfici i tu amb la porta ben oberta perquè m’empassés, volgués o no, l’espectacle del seu ronroneig abrasit i l’afront dels teus xiscles.
Ben mirat, el fet de l’andregó espaterrat ha estat una curiosa coincidència, perquè ja venia fent tot el camí capficada en el record de les teves rialles tan plenes. Sí, quan et reies, el teu rostre, i més encara el teu cos convuls, transmetien una barreja d’incitació i de burla. Perquè tu, Agneseta, més que amb el goig teu, fruïes paladejant les onades que alçava en els altres.
No sé si has arribat a pensar-ho mai, però la veritat és que a mi això tant me’n feia. Ben mirat, potser que jo m’assembli més que tu en aquell animaló quiet i golut, que ataülla el panorama amatent i inassequible, que es reclou en una silenciosa latència i espera la seva oportunitat.
Sí, així deu ser. Perquè diuen que és el darrer qui riu millor, i jo bé que tinc el cos ple de pessigolles mentre que tu, no sé com ho portaràs… Encara que, de tant com et conec, ja m’ho puc imaginar. Estic gairebé segura que encara te’n faràs il·lusions sobre els estralls del teu record inesborrable.
Però ja pots anar caient de peus. ¿No te n’has adonat de qui s’encarrega de mantenir-te el portalet ben net i els ramells sempre ufanosos? En canvi, ja veus, l’Enric en té prou i massa amb mí. I si jo encara hi vinc, benvolguda germana, és només perquè en veure’m reflectida a la teva làpida, em torno nova.
[@more@]
