Aquell matí li havia abellit d’anar a per llimones. El camí seria llarg però duia un bon grapat de préssecs a la butxaca per anar ensalivant la passejada.
A l’inici feia bo d'anar per davall el ramatge que filtrava el sol i formava un túnel de frescor emboscada. Però després la cosa va anar canviant. Quan va mossegar el darrer préssec ja ho veia ben altrament. Va menjar-se´l lentament i després ja no va gosar d’escopir-ne el pinyol.
Va seguir xuclant-lo com si fos el mugró de la vida. Aviat ja no hi treia ni el record del sabor originari, era només un regust com el d’aquelles ametlles amargues que, segons deia el pare, eren tocades d’un verí tan potent que, només empassant-te’n set, podies arribar a la mort.
El sol de migdia semblava abatre’s amb tot el seu pes, descomunal, i no reconeixia el lloc on es trobava. Però les llimones ja lluïen, quasi a tocar, la seva bellesa rebel, i les narius s'omplien amb una fragància gens embafosa, etèria i afuada com una flama blava. Només calia que fes una altra passa i entomaria l’inflor justa de la joia, el batec atropellat del futur, la llum que encega…
Va ser llavors quan les cames se li van tornar de cotó-en-pèl i una turbonada mai vista li va escalfar les entranyes i el va xuclar amunt, amunt, com els terbolins aquells que, a les pel·lícules de pirates, s’engolien la mar i els qui la solcaven.
[@more@]
