Our then shall be some darkness during which / fingers are without hands; and i have no / you: and all trees are (any more than each / leafless) its silent in forevering snow / -but never fear (my own, my beautiful / my blossoming) for also then’s until
e. e. cummings
I ara els dits balbs de l’enyor graten
la crosta negra de l’hivern
– on és aquell tacte d’atzàbeja?
Només aquest desestiment
dels arbres nus (en veure el vol
dels seus ocells cap al silenci.)
El tel de fum que lent s’escampa
la calma enllora, del capvespre.
Sense tu, se m’empoua la mirada
on l’argent viu que l’amor retornava?
Relicte amarg, endins queda l’udol
corgelat, hàlit presoner de l’ambre
– Però endins d’endins encara tu (la meua bella
la meua flor): el teu cos ja per sempre alçurant-se.
i el nostre després serà una obscuritat en la qual / siguen els dits sense mans; i jo no et tinga / a tu: i tots els arbres siguen (molt més que / desfullats) el seu silenci en la perpètua neu / – però mai no tingues por (entranyable, la meua bella / la meua flor) perquè també el després és fins
Trad.: Isabel Robles Gómez i Jaume Pérez Montaner
(La lectura d'un escrit de Voliaina, m'ha fet recordar aquest poema meu, ressò d'un altre poema, i que ara, després d'una desena d'anys, troba un altre ressò en el seu. Pot ser el fil final que ens fa a tots humans siguen aquestes afinitats compartides)
[@more@]
