(foto R. Avedon)
Abans de la Gran Guerra, quan aquest raïm d’illes s’anomenava la Terra del Sol Naixent, la seva gent creia que a l’altra banda del llom rialler d’aigua hi havia la Terra del Sol Morent. El Llibre de les Set Mudes de la Serp diu que al cantó del sol morent hi ha una illa com un anell, enmig s’alça un palau rodó i endins viu una princesa que és el fus on cada nit es cabdellen els rulls del sol
Des que es despertava amb el sol fins que s’acotxava amb ell, el festeig de la princesa comportava la realització d’un seguit d’actes rituals, del perfecte desenvolupament dels quals s’encarregava el Consell de l’Anell de la Serp. El més alambinat de tots era el que cloïa la jornada, que tenia com a finalitat l’acoblament de l’astre i la princesa, amb la fertilització, la fecundació i el vessament del vas sagrat.
La trobada amorosa s’esdevenia cada capvespre al clos de l’ombriu, format per sis cambres exactament iguals i contigües, de manera que cadascuna comunicava amb la següent formant l’anell que recorre el dia i, enmig, una setena estança, anomenada l’Esfera, on només hi podia accedir la princesa. Tenia forma de cúpula i una sola obertura a l’exterior en forma d’escletxa allargada i corbada, construïda amb tal art que cada dia s’engoleix, fins al darrer, tots els raigs del sol i els encarrila just al centre, on hi ha el tàlem nupcial.
Quan declinava el vespre, la princesa arribava a l’estança sisena, anomenada la Capella, acompanyada de cinc donzelles impúbers que la desaven a mans dels Senyalats. La selecció i ensinistrament d’aquests encarregats de la fertilització de la princesa era una de les tasques més complexes que tenia encomanades el Consell de l’Anell de la Serp. Cada parella de Senyalats havia d’acomplir múltiples condicions però, per sobre de totes, una estricta idoneïtat sexual: l’home havia d’ésser totalment efeminat i la dona calia que fos governada per una afecció absoluta al mascle.
Aleshores s’iniciava un procés extremadament subtil de fertilització, del qual el Llibre Sagrat en parla de forma tangencial però suggeridora. L’acte començava amb la unció, un rosari de fregaments i carícies que els Senyalats havien d’estendre – “com un llençols de sospirs”, diu el text – pel cos de la princesa. Després s’esdevenia la revelació, descrita com una ascensió cap a l’èxtasi a través del miol fosc dels flancs, l’esbadellament del ventre, la fugida dels sentits i la fusió que imanta el fus. Quan els Senyalats, finalment, queien en trànsit, la princesa obria la porta secreta, anomenada el Frau, i s’esmunyia al ventre de l’esfera.
“El sagrat és endins i tots restem enfora”, sentencia el Llibre. I és per això que ens parla sense mirar de dret la flama, desgranant la lletania del misteri:
Ella, enllà d’enllà, al brou de l’úter.
La funàmbula transida per l’astre.
La que l’engul i el cavalca.
L’oreig de l’ensenya.
L’encaix del raig i el fus.
L’engalzada als meandres de la serp.
L’estuari que tot ho embauma.
L’odre transparent.
L’ou de l’univers.
El capoll verge de l’aurora.
I és així que el Llibre acaba.
( a Pilar)[@more@]
