AGOST I PAVESE

   Era el vint-i-sis d’agost de 1950, i m’agradaria saber si feia la mateixa calitja lluminosa que veig desplegar-se a fora ,mentre escric, sobre els camps assedegats de la nostra Marina, o bé hi havia aquella gasa bromosa que vessa del riu i  espesseix l’alè de la ciutat. Però només sabem que Pavese s’encaminava cap a l’estació torinesa de la Porta Nuova, d’on surten els trens que emmenen als verds turons de vinyes i  boscos. Sembla que havia anunciat als amics la seva intenció de viatjar, d’estar-se uns dies a les Langhe, deslliurat de l’atmosfera asfixiant de la ciutat, en la seva contrada natal.[@more@]

   L’estiu i la campanya piemontesa, el temps i el lloc sacralitzats que conformen l’univers mític de la creació pavesiana, el marc  –de vegades evident fins i tot en els títols- de gran part de les seves obres,  com Paese tuoi (La teva terra), La bella estate (El bell estiu), Feira d’agosto (Festa d’agost) o La luna e il falò (La lluna i les fogueres). És la convergència tel·lúrica que refà l’antiga festa, aquella que s’enyora a l’inici enlluernador de El bell estiu: “En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nits, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperaven que passés alguna cosa, que esclatés un incendi,  que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssiu continuar caminant, caminant, fins als prats i més enllà dels turons”. La festa com a ritual màgic, celebració col·lectiva, passar la nit en vigília, embevent-se de la natura i esperant la irrupció de la meravella. I el viatge com un camí obert a l’aventura, la joia d’anar junts descobrint i compartint.

   El paradís que Pavese ja veia, però, definitivament perdut, colgat sota el pes mort de la ciutat, ja només capaç de romandre, letàrgic, a les entranyes de l’atàvic món camperol o al  món encara quimèric dels infants, dels joves… Un reliquí fràgil, sotmès a la fugacitat de l’instant però també capaç d’encabir-hi la immensitat, com el viure enjòlit d’aquell Bell estiu que feia pensar a Ginia que “no s’acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè quan canviaria l’estació, passaria alguna cosa”. 

   Perquè, certament, passen coses. Com el desestiment definitiu de Pavese quan, aquell vespre de fa cinquanta anys va canviar el viatge als turons per una habitació de l’albergo Roma, per una cambra amb telèfon des d’on demanar inútilment companyia. Al poema “Lavorare stanca” ens havia deixar dit: “Val la pena estar sol per sempre més? /Només rondar, les places i els carrers / són buits. Cal aturar una dona / i parlar-li  i decidir-la a viure plegats / (…) / … Si encara fossen dos, / caminant pel carrer, la casa seria / on fos aquella dona, i valdria la pena.”

   Perquè Pavese ho sabia, que la pèrdua de la innocència havia esdevingut inevitable i que hom no podia defugir l’experiència del mal, la baixada a l’infern que ell simbolitzava en la ciutat, en  “un cert món burgès que no fa res ni creu en res.” I sabia també que després de la il·lusió negada només hi resta  l’ofici de viure – aquell mestiere de vivere amb què va intitular el seu diari – fet d’enyor, però també de recerca i compromís: el treball cansat de sobreviure sense  malbaratar la festa per la diversió, el viatge per l’evasió, el desig pel confort, la satisfacció per l’apropiació, la vulnerabilitat pel cinisme… Un viure al dia, resistent i precari, sempre assetjat per la mort, que Pavese encarava amb la creació, amb el conreu d’una literatura que no fos només record o testimoni sinó assumpció de l’escriptura com a sacrifici, vivència de la bellesa i de la seva profanació.

   Pavese, doncs, vinculava de manera indestriable l’ofici de viure i l’ofici d’escriure. Per això quan acaba la darrera anotació del seu diari dient: “Tot em fa fàstic. Prou de paraules. Un gest. No escriuré més.”, aquella renuncia a l’escriptura era també la renuncia a la vida. La mort triada és una de les seves constants de la seva obra, perquè sembla l’alternativa fatal d’aquells personatges que no es pleguen a un món ja mort i putrefacte, o bé en són finalment rescatats mitjançant aquest gest fatal. Per això, referint-se a la Rosetta de Entre dones soles Pavese deia: “la suïcida és una víctima, en el fons ingènua, la més innocent de tots, i si mor és perquè de tots és l’única que encara és capaç de saber el que li manca”.

   Què li mancava, a Pavese, aquell vespre de finals d’agost? Uns mesos després de la seva mort es va publicar un poemari bellíssim, escrit durant la primavera d’aquell mateix any. És un cant estremidor a l’amor que ens parla d’una dona que és la terra i la mort i té la veu ronca i sempre ve de la mar, Una dona fosca com la nit però també quieta i clara com l’escletxa de l’alba. El llibre va ser intitulat amb el primer vers del seu poema més emblemàtic, Verrà la morte e avrà i tuoi acchi

   M’agradaria saber si va ser així, i els ulls de l’amor van davallar amb ell al gorg mut. Però només sabem que Pavese, aquella nit de finals d’agost, ens va deixar escrit: “Perdono a tots i a tots demano perdó. Està bé? No feu massa comentaris.

(Aquest article va ser escrit, per a l'edició local de Vilaweb a Dénia, l'estiu de l'any 2000)

  



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.