INSOMNI D’UNA NIT DE PRIMAVERA

  ( La novel·la que estic llegint ara mateix – el festi de l'amor, de Charles Baxter -m'ha fet recordar un antic relat breu que vaig escriure a inici del vuitanta i que també s'inspirava, d'alguna manera, en el somni d'una nit d'estiu. La narració va ser publicada al primer número de la revista L'Aiguadolç i es actualment quasi inaccessible. M'ha fet goig de tornar-hi i fer-ne una versió definitiva que, tot i retocar-la significativament, guardés encara part de l'aura onírica i experimental que tant ens agradava ara fa uns 25 anys.)

INSOMNI D'UNA NIT DE PRIMAVERA

 

           Mireu-vos-ho! Potser és un peix,  hauria de ser-ho, perquè cueja. Es remou amb la lleugeresa d’un vímet vincladís quan el sol s’apotna i el ventet comença a prendre ales. Sembla justament això el que voldria, que li anàssem resseguint les olioses escates, alçant-li tremolors a la seua lluïssor de verge. Ja li fa nosa la virtut i frisa per desempallegar-se’n com qui fos un hàbit tosc.

Però hi ha aquestes cordes, les grosses maromes, greixoses, enllefiscades per terra, que el retenen arraulit en algun racó florit d’aquest port deixat de banda. Furot empescat, impedit d’obrir l’afamat ull, de desensonyar el seu posat miop i empinar-se entremaliat i fresc. Peix entrampat al solatge d’un pantà que han buidat sense avís, abandonat per tants vaixells pressosos d’arribar al punt alt de migdia. Vés però que segueix tossudament fent-se el peix, boquejant com si hagués acabat de parar taula, pendolejant, amb l’ham insidiosament lluent i la sucosa menja a frec dels nostres llavis, amarant-los a instants, com les onades

I ara fan ban que ja som a la primavera! D’uns dies ençà que ho anuncia l’enrenou felí que s’enfila incontinent per la tanca del patí, desbordant l’entestament de la Puri, decidida a no permetre-ho ni-de-nit-ni-de-dia-ni-que-toquen-l’Avemaria. L’acomplida venjança de la víctima alleujant-se la fortor a lentes refregades, miolant calentorra i esgarripant amb inusitada feresa l’indefens paper pintat.

[@more@]

Que no sentiu l’exhultació de l’aire? Fixeu-vos com escampava aquella plaga per la pell,  untant-nos furtivament d’una al·lèrgia per estrenar, una embogida coïssor. Com les ones que s’enfilen subversives pels plecs oblidats dels peus, per les dreceres mai no ateses, castigades per l’orgull de romandre erectes; i ens furten el món de sorra sota els peus i ens dilueixen pessigollejant no se sap quines dèries atàviques. Desvari que sobtadament s’espavila i se'n puja hàbil, esquiu, prenent-nos momentàniament el sentit de l’equilibri fins que aconseguim abraonar-lo i escanyar-lo en un sospir. Una d’aqueixes inexplicables expansions del cos. Tot, a la fi, s’esdevé una remor somorta, quelcom insà que acondueix les regnes de qui sap quan. I romanem embadocats dins l’espai negat d’aquesta estèril contesa guerrejada.

No us amoïneu que no evocaré  el temps de les erupcions volcàniques. Seria massa  tornar a sospesar  la galopada amb què botaven, s’alçuraven, les blanques altiveses així engrapades per la nostra fúria,  ginetes  presoneres d’una roda implacable. Ah!, quina delícia esventar amb les mans tantes espurnes, aquella passió odiosa i encalçada que es rebel·lava al vincle i hi tornava. Si fóssem anònims entre la gentada, massegats per la indiferència apressada que omple l’autobús, que atacona el metro…, o bé espaterrats en una torturant butaca de cinema, amb la complicitat de la fosca…, ens lliuraríem de grat en aquella estranya fal·lera que ara ens estreny i estreny la gola. Seria només un desig volander, un follet aixecant robes, deslliurant el solc de la deu entre la molsa per poder trempar a l’empara del seu rajar silenciós i còmplice.  Aleshores tant se’ns en faria, ens rifaríem dels llampecs impertinents que brandaria inquisitorialment el vigilant acomodador de torn mentre la nostra llengua escurava un doll quallat de rom i algàlia.

Encara, de tant en tant, revolten unes altres tendrals, esperançades turgències. De bades anuncien, amb gran aldarull, la primavera. I ens preguntem, atordits,  quan va deixar anar  el rampell  que ens feia acceptar el repte, escodrinyar a cara descoberta, palpejar, temptejar, glopejar el gresol màgic amb la delicadesa del sacerdot i amb l’anhel del sacríleg – o a l’inrevés, que fa igual.

Però l’aigua passada no abriva el jardí. El sol és tan cruel i tan espessa la sequera que, de temps ja, s’ha encauat la sargantana; i prou si alena, soterrat, aquell xafogós panteixar de gana. I encara sort si, a remels de la renúncia, ens ha restat el consol precari d’aquest solatge on abocar-nos delirants.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.