CÓRRER L’ANDOLA (escapades)

   Cada vegada m’agraden més els viatges curts, com em passa també amb la visita als museus petits i en certa manera monogràfics.

   Les "escapades" de cap de setmana poden ser prou sovintejades com perquè el fet de viatjar assoleixi una dimensió diferent a “fer turisme”, en el sentit d’arribar formar part d’un tarannà, d’una manera de viure més oberta i hedonista, així com esdevenir una experiència revestida d'una certa modèstia, un costum ja que, normalment, el destí és relativament a prop,  cal que tingui uns objectius concrets i que es circumscrigui en una realitat coherent i abastable.

  Tot això ho hem ben confirmat aquest cap de setmana amb una visita ràpida a Cuenca. He de dir que l’estada ens ha produït unes sensacions ben favorables. La impressió de trobar-nos en una ciutat prenyada d’il·lusió i empenyada en la seva modernització, molt allunyada ja d’aquella aparença una mica casposa i provinciana que ens havien deixat estades anteriors.

   Cal dir que quasi tot el temps l’hem esmerçat en recórrer el casc antic, un magnífic conjunt urbà farcit  de llocs emblemàtics a visitar com la catedral, el museu d’art abstracte o la Fundació “Antonio Pérez”…

  També vam assistir a la projecció del film franco-libanès Caramel, dirigit per Nadine Labake, que va resultar finalment guanyador del festival internacional de cinema “mujeres en dirección”; una pel·licula deliciosa, que narra amb una frescor, un ritme narratiu  i una interpretació molt remarcables les peripècies vitals de cinc dones que es reuneixen habitualment en un saló de bellesa de Beirut i que es debaten entre l’assumpció del “lliberalisme feminí occidental” i  les limitacions fèrries de la societat libanesa tradicional.  I fins i tot aconseguirem una invitació a la gala final de lliurament dels premis, on vam poder escoltar unes paraules tan breus com intel·ligent d’ Iciar Bollain, aqui atorgaven el premi especial que du el nom de la ciutat i vam poder gaudir de Persépolis, el film d’animació de Marjane Satrapi, tan magnífic com colpidor, que mostra magistralment la situació desesperada d’una jove esquerrana, i de la seva família, atrapada entre el fonamentalisme iranià i la hipocresia occidental.

   L’estança, a l’Hostal de San José – antic col·legi de nens cantors de l’escolania de la catedral –,  immillorable per la seva relació qualitat preu, pel seu ambient antic però autèntic, per la seva senzillesa i  pel llit de matrimoni alt i invitador on els cossos  niaven l’un en l’altre, en un sol cocó.

[@more@]

Tweet