LA CANTONADA

   Era el mes de maig, i tots els intents que havia fet durant l’últim temps per captivar l’esguard de l’estimada havien estat vans. Començava a estar convençut que aquell setge silenciós, servil, havia estat  contraproduent i tot, però no podia estar-se’n de seguir-la en eixir de l’escola, ni d’abordar-la quan ja era a prop la cantonada, per oferir-li, només amb la mirada, una penyora rera l’altra que anava extraient dia rere dia del seu modest però estimat tresor. Només un instant, i Ella ja girava la cantonada i es fonia, mentre ell restava d’aquesta banda, contemplant-se les mans buides.

   Insegur com era -i tan fàcil d’acontentar-, potser n’hagués tingut prou projectant vers una vaga eternitat el lleu somriure amb què ella acceptava, dia rere dia, aquelles donacions. Però li ho impedia una sensació de pèrdua absoluta, el neguit que aquella desaparició rere la cantonada fos com l’esvaniment dels actors en passar a l’altre costat de la pantalla del cinema. Per això, quan deixava de tenir-la a l’abast, era com si l’amada deixés d’existir o, millor encara, com si en sortir-se’n de l’empara del seu esguard enamorat ella hagués d’esdevenir absolutament desprotegida, inerme.

    Aquell dia de maig es va decidir, però, a fer-li la donació suprema. Havia copsat excitació amb què els adults comentaven la notícia d’una dona morta pel despreniment d’un tros de façana. Una conversa mal escoltada que parlava d’una dona nua, estesa en mig del carrer i arraulida sobre ella mateixa com un animaló atropellat, el va refermar en l’antiga convicció que calia protegir l’amada de la fatal indefensió presagiada cada dia i que ara s’anunciava amb la visió d’aquell cos traït per una mà insensible que aixecava la manta i l’exposava a l’ull metàl·lic d’una cambra fotogràfica.

   Hi havia quelcom tèrbol, una mena de desig emmetzinat per  l’esgarrifança reverencial de la mort, en l’avidesa amb què aquells homes abocaven els ulls al diari, sobre aquell cos que no era ja la dona que passejava pel carrer, tot i que encara hi havia les seves carns assaonades, amb tota la voluptat encara intacta. Va sentir com si se li clavés entre els ulls un fat terrible, un buit irreparable, la impotència d’un desig present però inassolible. Per això va desar a la mà de l’amada aquell llibre tan estimat, imprescindible.

   L’endemà també va seguir-la en silenci però ja amb les mans buides. I Ella, com sempre, es va girar i va somriure quan eren a prop de la cantonada però no va esperar a què li lliurés cap altra penyora, el va agafar de la mà i va dir “em deixaràs que t’anomene sempre Gigi?”. Tampoc calia que ell li contestés. Aquell dia de maig avançaren junts, doblaren la cantonada i es perderen de la mà per les planes d’un llibre encara indecís, sense el nom posat a les tapes.

 

         Publicat inicialment a El Poble de la Marina (Especial d'homenatge a Bernat Capó), maig de 1997. Aquesta nova versió voldria ser la definitiva

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.