Ja dins la cambra s’emmiralla en les parets emblanquinades. Només un instant, com si es refés de l’esforç esmerçat en pujar l’escala fosca i empinada.
Va despullant-se com si obeís una ordre, com si la inclinés el pes d’una servitud heretada. El cos emergeix titil·lant a l’alè escàs de la llàntia. La carn es deplega amb un tel rellentat d’espasmes i cobejances. La nuesa fa olor a escletxa, a oli que s’enrama.
Se sent el repic salmodiós de la pluja a la teulada. La dona es deixa embolicar per la carícia gelada d’un llençol sense lluna.
[@more@]
