Requeriment de l'amiga:
Això d’escriure sobre el teu sexe – i fer-t’hi escriure – ve de lluny, ja ho saps. Des del principi vaig pensar que el tipus de text que millor li esqueia era el poema, però que jo m’hauria de conformar amb la prosa. De com hem arribat a aquest joc en què jo en planifique un i tu t'encarregues d’escriure'l, en saps tant com jo. El sonet se m’imposava: per l’aire clàssic, per la sonoritat, pel ritme…
Després, quan vaig sentir aquella magnífica recitació del poema de l’Estellés que comença “No hi havia a València dos cames com les teues” (“No escric èglogues” en Llibre de meravelles), no vaig poder evitar repetir l’estructura i dir-me que el sonet podria començar parafrasejant-lo: “No hi havia a….un sexe com el teu”, i després la d’altres versos “Llargament escriuria sobre el teu sexe” , “Oh la solemnitat de la teua carn tendra / del teu cos adorable ornat pel teu llarg sexe” “el teu llarg sexe ple de dignitat”.
D’aquest poema a penes intuït – tal com passa amb el d’Estellés – m’agrada la contundència amb què se n’expressa l’admiració, el to encomiàstic que n’aconsegueix. És com si Estellés digues “Apareu-vos tots, atureu la feina, i contempleu aquestes cames”, així diria jo “…i contempleu aquest sexe”.
També em satisfà el llenguatge directe que utilitza. M’agrada parlar del sexe, del teu, del meu, de l’erotisme, de fer l’amor…, amb la lleugeresa i la innocència amb què parlaries del temps que fa. M’agraden els adjectius que hi apareixen: suaus, com adorable, graciosa, fresca i alhora aquells altres més contundents: solemne, digne.
Del “No escric èglogues” vaig enllaçar amb Garcilaso i vaig pensar que la mena de sonet que m’agradaria estaria en la línia dels que feia aquest senyor del Renaixement, enamorat sense remei d’una dona que després es casa amb un altre. I no d’aquells que feia Quevedo o el rector de Vallfogona. Encara que en alguns moments m’agafen unes turbulències davant del teu cos, i del teu sexe, més semblants al temperament barroc que no al renaixentista.
Recordes que alguna vegada hem parlat del nom del sexe de la dona. Com dir-li? Sexe va bé, però és tan general! Vagina és fugir d’estudi i realment cony és el mot just, tot i que en el diccionari el fan sinònim de vulva… Com anomenar el sexe masculí? Sexe, de nou? Penis? Paquet és tan vulgar! Tu, què dius?
[@more@]
Resposta de l'amic:
0. Introducció:
Saps que vaig acceptar el teu repte d’intentar trobar la paraula més adient per anomenar el sexe masculí. Et vaig dir que els mots existents eren ben abundants (i em va semblar que aquesta afirmació et sorprenia) però, a la vegada, carregats de limitacions i llastrats per un ús barroer, masclista…, que potser els degrada de manera inevitable. Ara bé, què no podem afirmar el mateix de les paraules amb que hom designa el sexe femení?
De fet amb el sexe femení també passa una cosa semblant: petxineta, xona, parrús, xoixet, conillet dolç, boca de foc (com vas dir que li diuen les gitanes)… Però en aquest cas, ho em parlat moltes vegades i n'estem d'acord, l'elecció és clara i contundent: cony. És clar que tampoc aquest cony, que tant ens agrada, pot escapar-se de la contaminació envilidora del llenguatge repressor i groller. Tanmateix, si aconseguim deslliurar-lo d’aquella pàtina embrutidora, com n'esdevé d'embocat, ple, fascinant..!
Però cal tornar al teu requeriment, t’he de dir que he fet un repàs somer al repertori lèxic que ens ocupa i crec que em puc plantejar de lliurar-te un esborrany de comunicació suficientment il·lustratiu, tot i que ben allunyat de l’exhaustivitat; la cosa potser donaria fins i tot per a una tesi doctoral (si t’animes, ja ho saps, et puc ajudar amb molt de gust per a tots dos, i amb profits suplementaris).
1. Hom pot començar pel conjunt de mots “políticament correctes” (cultes, científics, literaris…): Com tu mateix vas avançar, sexe és massa general, però encara té emparellat un altre inconvenient, que vehicula a la vegada un concepte restrictiu del sexe, en identificar-lo amb la genitalitat (nosaltres sabem que el sexe està, i només així ho és plenament, en cada cèl·lula del cos, i en cada alè de l’esperit, i en l’anul·lació de cadascun per fondre’ns en un…),; penis (com deies que passa amb la vagina) és fugir d’estudi, precisament perquè vol recloure el sexe a l’àmbit asèptic, objectiu, gairebé abstracte de la ciència (diríem que els penis són per manipular amb guants, després d’aplicar-hi anestèsia local).Dir membre resulta tan perplex com anomenar “comunitat” al País Valencià…
I encara ens queda un repertori relativament extens de variants culturalistes com fal·lus, príap, irremeiablement llibrescos, engolats tots ells..
2. Els mots “col·loquials de caire denotatiu” són ben escassos, i fins i tot, a falta d’un major aprofundiment, em sembla lícit de plantejar la possibilitat que tampoc no es referesquen de forma unívoca, i originària, a l’òrgan sexual masculí.
D’una banda, hi podem incloure paraules que em semblen aigualides pel recurs de la “infantilització”, com és el cas de pilila (amb la variant pelila) o també xiuaua. D’altra banda hi ha pixa i d’altres mots del seu camp semàntic com pixorro que semblen tenir l’origen en l’acció fisiològica de pixar, i potser ací rau la raó del seu sentit excessivament reduccionista, “animalitzat” que, per a mi, els fan espacialment no aptes per al llenguatge amorós.
3. Els mots “de caire metafòric” són els més abundants i, tot i que tampoc poden escapar del condicionant bròfec que abasta tot el lèxic de caràcter sexual, és on podem trobar, al meu parer, els de major rendiment eròtico-amorós. Atès el caràcter limitat d’aquest treball només ens permetem un inici de catalogació i l’enumeració i valoració d’algunes de les paraules més usuals.
3.1. Podem començar fent referència al llenguatge de tipus bèl·lic, on trobem exemples com espasa, llança o ariet. Tot i la seva càrrega de violència, prepotència…, de vegades, en el context adequat, poden resultar molt potents en la relació amorosa. Fixa’t sinó en aquests versos del Càntic dels càntics
Tinc gran desig d’arraulir-me
A la seua ombra
Dolç és el seu fruit a la meua boca
Porta’m al celler
Planta’m el teu estendard, amor
3.2. També és relativament ample el “repertori lèxic que fa referència a objectes i estris diversos”, així: botifarra, botifarró, fuet, salsixó,“pito”, flabiol, clarinet, ciri, clau, mànec, pirula canalobre, piu, palanca, manubri… De vegades, poden introduir una bona dosi de joiosa desimboltura en el joc amorós. Imagina’t per exemple que et suplique a cau d’orella “vine…, vine de pressa amor…, fes-me punta al llapis!”
3.3. Però, segurament, el gros d’aquest apartat l’aporta el camp semàntic vegetal i animal. En el primer cas tenim cacaua, xufa, fava, nap, moniato, galló, vara, virosta, cimal, canyamel…, mentre que en el segon trobem exemples com polla, titola, cigala, anguila, furó, cuca… Jo també puc imaginar-te suplicant-me a cau d’orella “vine…, vine de pressa amor…, escalfa el teu moniato al meu forn!”
4. No et cregues, però, que jo també vull fugir d’estudi. És veritat que em vaig comprometre a explicitar-te la meua preferència així que, després de rumiar-ho molt, m’he decantat per les dues paraules que potser siguen les més usuals, una relacionada amb el món animal i l’altra amb el món vegetal.
M’agrada pardal i m’agrada verga perquè totes dues poden transmetre una sensació de tendresa, de força i de suavitat, d’elevació i de flexibilitat, de cosa viva, trèmula, bategant…
Prova de dir en veu alta
“l’enyor del teu pardal entre els meus pits: com s’estremia!”
o bé
“vaig seguir-te el consell, obedientment i aplicada, i vaig sentir com la teua verga s’engolava i em recorria de cap a peus una dolça esgarrifança”
Paladeja goludament aquestes frases i contesta’m després: pardal o verga, què somou més el teu cony?
