SECRETS D’ANDANA

   Si en aquell temps m’haguessen preguntat què feia que l’estació del tren fos el meu indret preferit, hauria dit que aquella predilecció tenia a veure amb allò que més podia neguitejar el comú de la gent, el seu caràcter inhòspit i fronterer, la impressió de trobar-te a dins d’un parèntesi que t’alleugeria de tota responsabilitat i que constituïa un bàlsam perfecte per a la timidesa.

   En aquell temps havia arribat també al convenciment que en aquesta raresa només m’acompanyaven els gats i els andragons. Pero va passar que una nit es va trencar la meva afecció solitària. Com si algú m’hagués hipnotitzat, la meva vergonya es va evaporar amb l’esperit del vi, i  vaig deixar que unes mans deliciosament càlides i juganeres em prenguessen i m’arrossegassen cap a les andanes fosques.

   Hi fórem dos en un sol glop.  L’endemà  el cervell era envescat en un encegament vermell i el cos lluent de les escorrialles del plaer. Mai més – ni a l’estació, ni enlloc- he viscut res semblant en aquella flamerada.

   Però avui, després de tant de temps passat, m´ha tornat aquella fogonada. Érem a la caseta de camp d’un dels amics de la colla i, després de berenar, les dones se n’han anat a passejar amb la xicalla mentre els homes armejàvem – un altre ritual que m’avorreix –  una llarga partida de truc.

   Algú s’ha referit a una notícia del periòdic, la  concessió d’aquell premi tan important, la medalla d’or de la pastisseria o alguna cosa així. Tothom ha començat a parlar-ne: qui ho havia de dir, que si feia tant de temps que no s’acostava pel poble, gairebé des que es va casar, perquè de seguida se li van morir els pares…

   De sobte, com un d’aquells cops d’aire fred que s’infiltraven per la finestra desmorrellada de la infància, algú altre ha deixat anar que li esqueia molt bé tot allò de pastisser, tan fi i delicat, ell, amb aquella la vena d’artista… 

    I tant!, recordeu el bum-bum sobre la seva afecció a mariolejar – que diu un..

   – Però ell jugava amb tots el pals de la baralla – que diu un altre.

   – Ah!, però diuen que preferia els del seu ram – reincideix el primer. Que hi tenia molt d’èxit, un prestigi tan gran que els més aviciats s’hi referien com la bústia permanent o el patge de l’estació.

   No m’ha semblat que tots n’estigueren al corrent, però hi han rigut la gracieta.

   Tothom, menys jo. 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: SECRETS D’ANDANA

  1. adivam diu:

    “Algo tendrían que contar las estaciones”
    Q. González

Els comentaris estan tancats.