VIANANT, de RAFA GOMAR

  

Compartesc moltes coses amb Rafa. La més important és segurament l’amistat perquè és la conseqüència de totes les altres afinitats. Per això he volgut començar un nou apartat del meu treball blocaire, que he denominat Afinitats compartides, amb una breu nota de lectura – acompanyada d’un tast selectiu de textos – del seu darrer llibre , el dietari Vianant. publicat per El Cep i la Nansa.

            Gomar ja va començar la seva trajectòria narrativa amb un altre dietari, Donato, 2, 27 (1988) i això és ben il·lustratiu de la seva contundent predilecció – un altra afinitat que comparteixo- per les formes creatives curtes, intensives i/o intersticials, frontereres. Així, ha fet també incursions en la poesia, la narrativa curta, però sobretot el conte – gènere amb el qual ha assolit un ple reconeixement amb obres com Legítima defensa ( Premi "Victor Català", 1991) o Batecs (Premi "Pridenci Bertrana", 2004)

            Crec que el dietari constitueix una de les formes d’escriptura més difícils, perquè hi  cal un equilibri complex i delicat entre manifestació de la subjectivitat, la rellevància i diversitat del contingut i un to adequat. Qualsevol disfunció en aquests apartats pot arribar a causar estralls irreparables en el conjunt de l’obra – com passa també, en major o menor mesura, en la resta de modalitats literàries intensives a què ja ens hem referit.

            Vianants, però, em sembla una mostra exemplar d’escrit de caire memorialista-experiencial,  amarat d’assaig divulgatiu, ideològic i cultural. Efectivament, hi podem trobar una important vessant assagística, d’idees: reflexions polítiques (sobre la situació nacional dels valencians,  el model econòmic i social dominant…), culturals (abundants, i moltes vegades ben agudes tot i la brevetat, reflexions i valoracions d’autor i d’obres literàries, pel:lícules, obres tetrals, compositors, interprets i peces musicals…),  o filòsofico-existencials ( des de l’aforisme a l’anàlisi introspectiu, i fins i tot confessió íntima… ) que van dibuixant-nos una determinada visió del món. Paral·lelament, hom va desgranant un seguit de records d’infantesa, de  joventut o de maduresa, de vivències i anècdotes – a vegades fresques, a vegades punyents…- de descripcions magnífiques tant de la vida urbana com del món rural. I, fins i tot, petites narracions literàries, inspirades en situacions més o menys reals.   

            Tot això, combinant amb una extraordinària mestria la subjectivitat, el  jo de l’autor, amb la rellevància social, i la diversitat temàtica, l’interès del possible lector. Des d’un realisme quotidià, prenyat de sensibilitat i delicadesa, l'escriptor aconsegueix expressar sentiments profunds amb senzillesa expressiva, amb un llenguatge viu i proper, amarant tot el text d’una sensualitat que es fa present, de vegades, amb una gran força evocadora, (textures, colors, olors…)

   En definitiva, un text per a llegir i rellegir a poc a poc, com diu el mateix autor, d’una autenticitat radical, sense caure mai en l’ostentació vanitosa, ni en la repetició embafadora; que, al capdavall, resulta ser més que res un estímul per a la nostra pròpia reflexió.  

 

TAST

de

VIANANT

Rafa Gomar

 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.