NAUSICA

 

        D’ELLA només hi restava, com un tel de boirina o desensonyament de les ones, el record d’unes passejades descalces per la grava que mullava la mar, enviciada pel so. La imatge d’una dea alada que, qui sap perquè, s’hi sotmetia cada matí en aquell turment gojós, – Ella ho deia sempre, que no podia sofrir la sutza  pegalosa de l’arena als seus peus blancs. Ara ja era només un buf que no omple vela, la ràfega blanca que encegava per un instant la pensa vacil·lant d’algun vell mariner.

        Ell, ja a penes si baixava del llom aspre que governava el vent, on s’havia entaulat, ferm com les aus roqueres. Vagarejava a les hores somortes del dia i ventejava l’aire per si encara hi havia el rastre d’algues que habitava aquells cabells orejats, o paladejava la fulla carnosa on Ella li havia ensenyat que hi romania el mateix punt de salabror que amania la seua pell esborronadissa, i romania atent per si atenyia a captar els ecos d’aquells gemecs de triomf que ja s’havien fet fonedissos, estimbats als negres avencs que acondueixen a la desesperança.

         La gent del poble ja no se’n feia cabal,tot i que de vegades encara, en guaitar-lo per ventura com deambulava, tresquejant atrevidament pels espadats, el feien ben foll, i si no hi havia pressa, i era a l’abast un banc a l’ombra, reprenien una vegada més aquella conversa ja gastada.

[@more@]

         Com que tota la gent creia que Ells també havien arribat amb la gran onada de joves desvagats, ningú no sabia dir  com, ni quan, s’anaren destacant d’entre aquella mar de cabells llargs i allisats, lluents d’olis.

        Ell però, sabia que l’havia trobada, tan blanca, a l’aiguabarreig de la desembocadura del riu, llençant cinquetes a la mar encalmada de gener – com un àngel hagués dit, si no fos que la imatge no s’estilava.

        Alguns encara feien esment d’aquella por indefinible que escamparen els pastors, en veure-la com es movia entre les plantes, com reptava fins al capdamunt del cim sagrat i tornava carregada d’herbes i arrels – donzell i cascall, ruda, àrnica i mandràgora, muguet i fel de la terra, branquillons de ginebre o brots de xiprer…-.

        Ell però, que l’havia vista com s’agradava de viure entre els hibiscus, sense que mai acabés d’entristir-la la petita mort roja de cada dia, ara anhelava els seus filtres, que l’alliberassen de l’embafament i de l’agrura, que li reviscolasen l’arrel del cos, que li féren a fora la progressiva tirania del son i aquella lassitud que li retia braços i cames, en contemplar com s’esgolava el temps al rellotge d’arena. Retornar al temps aquells que les genives eren fortes i les dents blanquejades pel llentiscle, el temps dels banys perfumats per l’espígol i el fregament envigoridor amb oli d’oliva.

       I aquells de la gent que havien estat xiquets aleshores, contaven als altres com espiaven l’estranya parella quan, amb el llibre gros sostingut amb una mà, declamaven coses d’una ampla mar vinosa i de les negres naus que la solcaven. Poc sabien que Ell, sol i solitari, encara anava en fer-se dedia a escampar aquells mateixos mots des del penya-segat. Només que ara la seua veu era engolida pel despertar afamat de les gavines, així com si un déu advers alcés tota aquella irada cridadissa.

       El consumer del mercat, tan presumptuós dels seus viatges, assegurava que l’havia vist recolzada indolentment en una barana del Sena. Detallista com era, deia que el nas tan ben amidat, sempre desafiant, es retallava, en tirar el cap enrere, contra el cel emboirat; que els mateixos cabells esbullats encara se’n reien del vent.

      Ell però, no en donava cap crèdit: ¿Com podria Ella – la dels braços tan blancs, que dels déus tenia bellesa – haver elegit aquelles aigües tèrboles i encarrilades en compte del corrent bellíssim d’aigua viva, ple de gorgues, on Ell li havia vist rentar la bugada? ¿Com podria elegir les voreres grises i sutzoses en compte dels munts de grava riallers, on esbandia i estenia els llençols perquè el sol s’hi emmirallés? I encara que això fos esdevingut ¿Com podia el missatger no parlar d’aquella melangia que no l’abandonava ni quan s’escarrufava tota, a mercé d’unes carícies tan grates al seu cos llostrerejat, inaprensible? ¿Com no el commogueren aquells ulls envescats, de qui ha vist enfonsar-se a l’horitzó una vela contra el seu cor desplegada?

         Així com se li va manifestar a Ell aquell dia que el riu baixava com un miracle, sense l’avinguda arrossegadora que provoquen les pluges, només una aigua prima i gelada, destil·la d’una copiosa nevada caiguda fora temps, allà, on l’alta vall es tanca. Set anys feia, que el vuit ja corria, quan a Ella finalment li suraren a les pupil·les aquelles flors malaltes de tristesa. Sí, fou al mateix aiguabarreig que havia estat testimoni de l’ajuntament: Es posà d’esquena a l’ampla i remorosa i féu el gest, secretament temut, de deixar anar el xal voladís perquè es confongués amb l’escuma.

        I és per això que Ell havia seguit, impertorbable, acudint a l’alta i oretjada talaia del dia i, palplantat ran del precipici, d’esquena també a l’ampla i remorosa, s’hi cremava els ulls, el seguidor d’Homer, guaitant cap al naixent de la vall, cap a les belles muntanyes blavisses d’on venia l’oli flairós i el vi gros que la sang exultava, per si la neu de nou les cobria i, els déus volent, s’esdevenia el prodigi.

(Aquest relat fou publicat per L'Arraval, llibres, de Xàbia, en 1990. Avui que fa exactament sis mesos que vaig començar a escriure aquest bloc literari que porta el mateix títol he pensat que la seva recuperació podia ser una bona commemoració)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.