CÓRRER L’ANDOLA (en memòria de Pedro Benavides)

   El dimecres per la vesprada vam anar a València, a la FNAC vam comprar la cartellera Turia i, només fullejar-la, fou com una maçada: a la secció “De aquí a la eternidad”, hom feia l’elogi necrològic de Pedro Benavides. Un irresistible remolí de records i sensacions em va transportar en aquell darrer curs del batxillerat superior de l’any 1969, al decrèpit institut de Dénia, on un jove professor interí – o com s’hi anomenés en aquell temps – de filosofia imprimiria una petjada inesborrable en tota una colla d’adolescents.  

    Quan he pogut, he remenat per la immensa paperassa sempre en procès d’ordenació i he trobat – n’estava segur que la conservaria – la llibreta esgrogueïda on prenia els apunts d’aquella assignatura que ens va fascinar tant com ens ajudava a obrir els ulls: una pàgina darrere l’altra he pogut resseguir aquelles explicacions revolucionàries per a la època – estava ben fresquet el maig de París, a Califòrnia bullia la revolta juvenil.: hi he trobat apunts relatius a l’evolucionisme, Darwin; la psicoanàlisi: Freud, Adler, Jung…; l’idealisme: Hegel; el marxisme: Marx i Engels; l’existencialisme: Kiekergaard, Sartre…; i l’alliberament sexual, l'alienació de la dona: H. Marcuse, Carlos Castilla del Pino…, i Bertrand Russell… Però el més important de tot allò, no es podia posar per escrit, sobreviu en la memoria i en l’estima dels que vam participar-hi: la bonhomia que a penes podia emmascarar amb aquell sarcasme radical, el sentit tan hedonista com radicalment alternatiu de la vida.  

   Van haver de passar molts anys perquè el retrobés, en circumstàncies ben diferents. Érem en plena transició democràtica i jo formava part del comité de País del Partit Comunista del País Valencià; havíem creat una comissió encarregada de planificar la revista que n’havia de ser l’òrgan oficial – Cal dir – i vam fer una primera reunió al pis d’un militant destacat de l’àmbit intel·lectual de la capital: era la casa de Pedro, ens reconeguérem de seguida.  

   Després han hagut de passar trenta-un anys d’anar entropessant  esporàdicament amb la seva petja ací i allà (com per exemple en els punyents articles que publicava a la Turia) he tornat a trobar-lo: La breu nota explicava que Pedro havia mort amb el mateix coratge, la mateixa curiositat intel·lectual i el mateix sentit de l’humor amb què va viure: “Cuando ya muy enfermo, fui a verle al hospital, estaba rodeado de libros. Al preguntarle como se encontraba me contestó: “Bien, con un cáncer terminal pero bien”  

 

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.